Avui en dia tot ha de ser sostenible. Sostenible això, sostenible allò, sostenible aquella cosa d’allà i la cosa d’aquí. Però algú s’ha posat a reflexionar què és i què no és sostenible o què vol dir?
La idea inicial va sorgir a la cimera sobre la Estratègia mundial per a la conservació l’any 1980 organitzada per diferents entitats mundials ecologistes UICN, PNUMA i el WWF. Els quals van dir que ;l’ús que es faci de les espècies i dels ecosistemes ha de ser sostenibles. Més endavant, l’any 1987, l’informa Brundland va definir el desenvolupament sostenible com ; aquell que aconsegueix satisfer les necessitats actuals sense comprometre les possibilitats de les generacions futures i de satisfer les seves pròpies necessitats. A partir d’aquestes definicions les diferents cimeres, forums i reunions sobre el moviment sostenible han modelat aquesta idea per fer-la més útil i entenedora. Quan dic útil ho dic amb l’idea d’aplicar-la a la vida quotidiana, ja que aquesta frase (la de l’informa Brundland) és quelcom molt filosòfic. L’any 1992 amb la Cimera de Rio, els governs i associacions es van donar compte del que he comentat ara. Així doncs varen dir que la sostenibilitat és quelcom que cada ciutat, població, municipi ha de tractar-ho de manera local per tal de que es converteixi en quelcom global, és a dir les famoses Agendes 21. Per últim tots els ajuntaments d’Europa i d’altres països varen firmar la Carta d’Alborg, carta la qual tots prenien el compromís d’aplicar els mètodes sostenibles a les seves zones. Aquest últim fet històric es remunta a l’any 1994.
Avui any 2007, després de 27 anys de la definició de l’idea de sostenibilitat, 20 anys de la definició del desenvolupament sostenible, 15 del sorgiment de l’Agenda 21 i per últim 13 del compromís del ens locals , encara avui no sabem o millor dit NO VOLEM, aplicar el desenvolupament sostenible o la sostenibilitat als nostres ens locals i/o privats Perquè? Por a la pèrdua econòmica, por al canvi que pot portat, por al canvi de la vida? Por.... a què? A un món menys contaminat, a una terra amb futur assegurat un món el qual tots podem gaudir de recursos per a tots, un món més just, socialment i ecologicament...
Jo hem quedo amb l’idea de que localment es poden fer canvis globals. Així doncs aposto i apostem, ja que som molts el que creuen com jo, de crear models de desenvolupament sostenible a les àrees més locals. Els governs municipals han de garantir de que tots puguem accedir a tenir: contenidors dels diferents residus seleccionables, de poder gaudir de llars amb electricitat solar,eòlica, hidràulica, de poder gaudir i poder protegir tot allò que ens envolta i té un valor natural important... Sense por, sense por als interesso d’aquells que intenten tenir grans beneficis avui sense pensar en el demà.
Per últim, m’agradaria que tal com va passar amb la Guerra d’Irak, la gent sortís al carrer per expressar el seu descontentament i preocupació per el medi ambient. Tots junts podem aconseguir-ho. Sempre ens quedarà la mítica frase: un petit canvi pot ser molt poderós
La idea inicial va sorgir a la cimera sobre la Estratègia mundial per a la conservació l’any 1980 organitzada per diferents entitats mundials ecologistes UICN, PNUMA i el WWF. Els quals van dir que ;l’ús que es faci de les espècies i dels ecosistemes ha de ser sostenibles. Més endavant, l’any 1987, l’informa Brundland va definir el desenvolupament sostenible com ; aquell que aconsegueix satisfer les necessitats actuals sense comprometre les possibilitats de les generacions futures i de satisfer les seves pròpies necessitats. A partir d’aquestes definicions les diferents cimeres, forums i reunions sobre el moviment sostenible han modelat aquesta idea per fer-la més útil i entenedora. Quan dic útil ho dic amb l’idea d’aplicar-la a la vida quotidiana, ja que aquesta frase (la de l’informa Brundland) és quelcom molt filosòfic. L’any 1992 amb la Cimera de Rio, els governs i associacions es van donar compte del que he comentat ara. Així doncs varen dir que la sostenibilitat és quelcom que cada ciutat, població, municipi ha de tractar-ho de manera local per tal de que es converteixi en quelcom global, és a dir les famoses Agendes 21. Per últim tots els ajuntaments d’Europa i d’altres països varen firmar la Carta d’Alborg, carta la qual tots prenien el compromís d’aplicar els mètodes sostenibles a les seves zones. Aquest últim fet històric es remunta a l’any 1994.
Avui any 2007, després de 27 anys de la definició de l’idea de sostenibilitat, 20 anys de la definició del desenvolupament sostenible, 15 del sorgiment de l’Agenda 21 i per últim 13 del compromís del ens locals , encara avui no sabem o millor dit NO VOLEM, aplicar el desenvolupament sostenible o la sostenibilitat als nostres ens locals i/o privats Perquè? Por a la pèrdua econòmica, por al canvi que pot portat, por al canvi de la vida? Por.... a què? A un món menys contaminat, a una terra amb futur assegurat un món el qual tots podem gaudir de recursos per a tots, un món més just, socialment i ecologicament...
Jo hem quedo amb l’idea de que localment es poden fer canvis globals. Així doncs aposto i apostem, ja que som molts el que creuen com jo, de crear models de desenvolupament sostenible a les àrees més locals. Els governs municipals han de garantir de que tots puguem accedir a tenir: contenidors dels diferents residus seleccionables, de poder gaudir de llars amb electricitat solar,eòlica, hidràulica, de poder gaudir i poder protegir tot allò que ens envolta i té un valor natural important... Sense por, sense por als interesso d’aquells que intenten tenir grans beneficis avui sense pensar en el demà.
Per últim, m’agradaria que tal com va passar amb la Guerra d’Irak, la gent sortís al carrer per expressar el seu descontentament i preocupació per el medi ambient. Tots junts podem aconseguir-ho. Sempre ens quedarà la mítica frase: un petit canvi pot ser molt poderós
1 comentario:
El concepte de sostenibilitat és ambigu i permet molt marge d'actuació cosa que pot comprometre allò que és ecològicament beneficiós. De totes maneres no crec apropiat demanar a la gent que surti al carrer perquè sovint és la pròpia gent la que es contradiu amb els pròpis principis, això passa per la manca d'educació ecològica, ambiental etc..., el primer pas és educar i el segon és, amb base d'això primer, saber el que volem. La prova està en que, per exemple, hi ha un rebuig social cap a l'aprofitament de biomassa, tot i que ningú dóna cap argument per demostrar la ineficàcia d'aquesta energia, està sovint inacceptada
Publicar un comentario