Provinc d’una família on una part d’ella és castellanoparlant. La meva parella és castellanoparlant ja que la seva família també ho és.
Ambdós no tenim cap dificultat en parlar els dos idiomes, el català i el castellà el dominem a la perfecció.
A l’escola he parlat el català, amb la colla he parlat en català, penso i opino en català i mai he justificat el motiu pel qual parlo només català.
Quan era petit alguns estius els passàvem a Valladolid, el poble dels meus avis. El meu germà ,el castellà, el dominava com podia, l’entenia perfectament però la fluïdesa a l’hora de parlar en tenia dificultats. La gent es posava les mans al cap que féssim les classes, totes elles, en català.
“¿Y el castellano cuando lo hablais?” aquesta era la pregunta del milió.
La resposta era sempre la mateixa “A França el francès, a Itàlia l’italià, a Grècia el grec, a Romania el romanès... i a Catalunya....”
Doncs no hi havia manera , a resposta sempre era l’espanyol.
El problema no el tenim nosaltres, el problema el tenen ells que no entenen, o no volen entendre, que Catalunya és diferent; en cultura, en idioma, en tradicions, en història...
Així doncs facin el favor de deixar-nos parlar amb el què volem, i nosaltres volem parlar en CATALÀ.
FOTO de la manifestació a favor del català a l'escola el dilluns 12 de setembre a Banyoles
No hay comentarios:
Publicar un comentario